Lo curat e sa goja en Paradis Contes Atal...

, par Claude Vertut

Lo curat e sa goja en Paradis
Contes Atal
Antonin Perbosc

Aquesta se passèt dins un temps de batèsta
ont, coma ara emplenant los terraires de dol,
sens relambi la Mort dalhava a lare airol
aïs orres prats porpors ont corbasses fan resta
coma un dalhaire fat e fol,
— l’annada de Sebastopol.

Un curat moriguèt. Sul còp e sens biganha,
aqui que va tustar : tran ! tran ! al paradis.
Sant Pèire entredurbfs
l’estrech tarrabustet, e lo curat i ditz :
« Adissiatz amai la companha.
 Aquo’s tu, fa lo sant, tira-te de la lutz !
As tropes de pecats borruts.
Cada nèch as dormit ambe la Catarina ;
de ta goja amoros, n’as fach ta gorgandina :
es atal qu’as pensat aténger al cèl tòt drech ?
— Ò ! mon brave sant Pèire, agetz pietat de nautres,
èra per nos parar del freg...
 Fora d’aici, palhard ! Laissa passar los autres. »

Los autres, qu’a tropèls dintravan a bel talh,
a tant que ne podiâ claure lo grand portai,
tanlèu aver quitat la terra,
èran los bèls soldats, artilhaires, lanciers,
fantassins, granadièrs, dragons e coirassièrs,
valentament morts a la guèrra,
que passavan, a pè o quilhats a chaval,
en fasquent cranament, coma fasian aval
davans lo général,
lo salut militari.

Sus aquela entrefacha, aqui que la Catin,
desolada, pecaire, aprèp aquel auvari,
èra môrta tanben ; e l’endeman matin,
aqui que, tota estabosida,
retròba, morfondut, d’espavent atucat,
a la porta del cèl son companh de pecat.
« - E que fasètz aqui ? i ditz lo cor macat.
— Qu’avèm fach, paura dròlla ! Avèm fach de la vida
un paradis sus terra : a ! falorda causida !
atal avèm perdut lo bonur eternal.
 S’aquò’s atal, aici demòri ;
vos seguirai en pergatòri
e duscas en infèrn, se cal. »
Atal parlèt la bona goja.

Entrestant lo curat, qu’èra pas brica coja,
soscava en son sicap. Aqui que tòt d’un còp
i diguèt : « Catinon, m’es vengut dins la clòsca
de jogar a sant Pèire un tor que passa l’òsca.
Es reguèrc mai que cal ; per d’èime, n’a pas tròp,
n’es pas tant fin coma se’n vanta.
Catinon, asarda qui planta :
vire que vire, anam temptar lo còp.
Te vas desabilhar, te mètre a quatre pautas,
la garra plan tibada e las patèrlas nautas ;
te montarai dessus coma sus un chaval :
un sul autre, anirem en paradis atal. »

Aqui la goja, tota nuda,
que tanplan que pot se tremuda en bèstia a quatre pès, - i manca ben quicôm !
Lo curat, son capèl enfonsat sus las ussas,
i monta sus l’esquina, e, cercant endacòm,
tram l’agrum dels soldats sarrats coma merlussas,
un trauc per s’amagar, vei de bèls granadièrs
barbuts jos lors cofals nauts coma de cloquièrs :
ardit ! aqui s’engulha, e dintra forra-borra.
Sant Pèire, embalausit, i vegèt que de borra ;
vistalhant son capèl, pensèt : « Encara aqui’
un galhard almoinièr de l’armada francesa ! »

L’endalièra del cèl es passada. Es aici
que los anges, los sants son en maja suspresa,
totes arremosats en bèla pila sul
passatge del curat que fa sa dintradura,
se diguent : « Qu’es aquela estranja montadura
qu’es sauma ni camèl ni cavala ni mul ?...
 E ! ditz un sant (al cèl n’i a de mai d’una mena :
n’i a que son pas colhauds, - pas tretze a la dotzena ! -)
e ! ditz un degordit, que vei clar dins l’embulh
mas que per bontat d’ama aqui dessus se cala,
vesètz donc pas çò qu’es ? Aquò’s una cavala
que s’a perdut la coeta a la guèrra, aqui tòt. »

Lo curat es al cèl ambe sa serviciala.
Que l’àge mal ganhat, aquò rai : i es, se’n fot.
16.7.1916
85