LO DIABLE E SANT IARTIN CONTES DE LA VIELHA...

, par Claude Vertut

LO DIABLE E SANT }IARTIN
CONTES DE LA VIELHA FEANÇA, Juli CUBAYNES

Un còp, i aviâ sant Martin. Èra un santâs qu’a convertit tot lo pais de França e a fach un pòple de brarve monde amb una nacion de pagans. Sant-Martin èra un grand sant e tant-ben, un grànd soldat. Aviá un caval e li se teniâ dessus coma un angèI, una espasa larga e plan azugada, e portava en tota sason un mantèl rotge que lo sailava tot. M’es avist que lo vèsi.

E li teniia à son mantèI, sant Martin, coma un pacre à sa pecunha, e avià rason. Aviâ fach cose en dedins una crotz blanca en estôfa, e dins aquela crotz aviâ botat un pièl de Nòstre-Senhe qu’el tenià de Zaquèu son amic. E comprenètz, amh aquela relequia, avià pas paur de res, nimaï del diable quitament.

Juste, lo diable èra rnèstre de tot lo païs, quand sant Martin arribèt aici. Demorava sus la truca desèrta ont es ara Io molin del vent de Ramps ; i teniâ sos consels cle sorcièrs e de fagelièra§ e es d’aquuital que partià per afalcar lo paure monde.

Una nèch, aprenguèt, lo diable, per sos sorcièrs que son coma sos gendarmas, qu’un santâs èra arribat per convertir lo païs e qu’aquel santâs reusirià, se pòt, de mercés qu’èra bèlament caritable. Donava tot çô qu’aviâ, son quite pan e sos solièrs.

-« A ! A ! diguèt Mossenh lo cliable, veirem ben se lo convertirá, lo pais. Per començar, que prèngue garda à el ; i a d’aules camins dins lo païs e fòrças cabaulhas (1) : poiriâ ben redolar al fons de qualque trauc, davaus d’aver convertit mon tropèI. »

E tota Ia nèch lo diable entraversèt de còrdas pels camins ont sant Martin devià passar, per çò que sant Martin èra totjorn pel campèstre. Mas aqui : lo caval de sant Martin èra un caval de sant ; comprenià lo dangièr e s’arrestavn davans la côrda ; e la crotz blanca del mantèl rotge fasiâ lum sus la rota. Sant Martin vesiâ la còrda entraversada e, cl’un côp d’espasa, la copava net.

Passava, sant Martin, e risiá dins sa barba, per çô qu’aviâ una barba longa e tota blanca. Los coneissiâ totes, los torns del cliable, e pel la vertut de sa crotz, de son caval e de son espasa, se vengava totjorn d’i escapar,

Èra content, sant Marrtin : convertissiá de pagans e se jogava de las enganás del diable. Solament, aqui ajèt tort - comprenètz, es pas per lo jutjar, mas disi ço que pensi - ajèt tòrt de parlar fòrt, un ser. sus ia rôta. A I caldrià pas jarnai parlar, quitament quand sètz sols. I a totjorn qualqu’un qu’entend. Pardi, lo diable qu’èra rescondttt dins un bartás entendèt sant Martin.

Sant Nartin veniá de copar una côrda del diable e disiá : « Mon Senhor, vos reddi gracias : soi salve encara un còp. Aquô’s totjorn per la vertut de mon caval, de Ia crotz de mon rnantèl e de mon espasa ? Es egal, tot cô qu’ai, oc donariai pels paures ; mas morl caval, mon mantèl e mon espasa ! non, jamai los donariai, per çò que , se los aviai plus, Io diable serià
lo pus fòrt. »

E sant Martin s’arrestèt, per çò qu’aviâ ausit qualqu’un rire dins los bartasses. Se diguèt : « Es Io diable » ; mas se’n chautava e se tornèt encaminar.

De fèct, era lo cliable que risiâ, per çò qu’aviâ son idea. Aviâ son itlea, lo diable, e la prôva lèu se’n vejèt.

L’encleman, à I’alba, sant Martin traversava un bòsc, quand ausiguèt de cridas despoderadas. Un carbonièr sortigrrèt cle per un randal e, volant à la brida del caval de sant Murtin, I’arrestèt e i diguèt :

- « Per pietat, grand sant, viste, donatz-me vòstra espasa ; i a un lop que manja ma filha. »

Sant Martin èra bon efant ; se mainèt pas qu’aurià pogut anar lo tuar, lo lop o ; donèt son espasa. E aprèp aquò, per tant que cerquès son carbonièr, lo trobèt pas : l’espasa èra perduda.

Quand s’endeveniá à una còrda del diable, davalaba
de son caval e desnosava la còrda . Se plangiá pas, praquò per ço qu’èra un grand Santas.

Un Jorn que seguià lo camin que monta dusca Ramps vejèt un mercadièr que loa lairons èran en mand de lo desraubar. Los lairons s’enfugiguèron en lo versent. Lo mercadièr tombèt à sos ginols è diguèt :

-« Grand Sant,m’an presa la borsa, viste, prestatz-me vòstre caval, que los acorsi ! »

Sant Martin èra bon efant ;se mainèt pas qu’auriá pogut los acorsar, el, los lairons,donèt son caval, Pèi tant que cerquès lo mercadièr lo trobèt ps ; son ca alors èra perdit coma son espassa.

Quand s’endeveniá à una còrda del diable, la vesiá, è Cara per çò que la croûte de son mantèl esclairava la rota. Plangiá son caval, mas se plangiá pastròp el, per çò sûèra un santas.

Un jorn que passava dins Val-Prigonda è que corriá viste per s’escaudurar, per çoò que fasiá fresch, vejèt un quistaire que tremolava al abòrd del camin.

- « Bon sant, disiâ lo quistaire, ai frech, velstissètz- me, al norn de Dieu l donatz-me vôstre mantèI. »

E-ben, sant Martin sosqttèt. Aviá pas enveja de donar son mantèl, comprenètz : aviá plus cle caval, plus d’espasa ; volià gardar son mantèl.

Mas lo quistaire caimava totjorn. Alavetz, sant Martin ajèt una idea. Prenguèt son mantèI, I’esquissèt pel mèch, gardèt per el Io tròs qu’aviâ Ia crotz blanca e donèt I’autre al quistaire.

Aqueste faguèt la pòta, prenguèt lo petàs e s’en enguèt. E sant Martin, i foguèt avist que sentiá una pudor de sulpre.

Aquela pudor, I’aviá ben sentida, qnand Io carbonièr i avià presa I’espasa, e quancl lo mercadièr i prenguèt son caval. Mas i aviá pas fach moment. Aduèi, reapariava totas las pudors de sulpre e se soscava.

- « Comenci de comprene. Es lo diable que m’a près lo caval e l’espasa e que volclriá rna crotz. M’a ausit, l’arpalhand, quand parlavi tot sol ? Deu èstre aquô, tot segur. E-ben, que torne | »

Atal se pensava sant Martin, mas disiá pas res, de paur d’èstre ausit del diable.

Justament, l’endeman, corriá viste per s’escaudurar, qu’aviá plan frech : vejèt un quistaire tot nut que tremolava al abôrd del camin.

- « Brave sant, disiá lo quistaire, vestissètz-me. - Al nom de Nòstre-Senhe, donatz-me vòstre man[è1. »

Sant Martin, sens respondre, agacha coma cal lo quistaire. E jol pièl del paure vejèt doas banetas. Es clar : aquo’s Io diable que s’es cambiat en quistaire.

- « Atal, mon amic, diguèt sant Martin ; te vau donar mon mantèI. »

Alavetz, sant Martin quita son mantèl ; mas à l’encura de Io li donar à la man, al diable, que l’auriá gitât dins un trauc, s’aprôpja d’etl è aut ! lo i saila sus l’as espallas.

Alavetz, lo diable de gingolar. Comprenètz, amb lo pièl la crotz de Nôstre-Sénh » lo cramava ; la voliá ben tinar, mas i teniâ à la pèI. Renégava, gronhava, pas passar per sabiâ pas en passât per, fugir. A la fin, Ia tèrra s’asclèt i se cunhèt e avaliguè[.

Oc, avaliguèt del pais, lo cliable, per la vertut de sant Martin. E Dieu I tornèt un cacao un sabre è un mantèI.

(1) fortes pentes.